Els irrigadors dentals

En aquesta nova entrada parlaré sobre els irrigadors dentals. Són aparells que projecten un doll d'aigua a certa pressió, amb l'objectiu d'eliminar restes alimentàries acumulades en els espais interdentals i entre les pròtesis fixes o ponts. Estan indicats per a pacients amb pròtesis o malalties periodontals, i un dels avantatges més importants és que es pot afegir algun antisèptic a l’aigua, com ara clorhexidina, triclosan, etc.

 

 

 

S’utilitzen per extreure residus alimentaris i altres dipòsits adherits a les superficies dentàries. Són particularment útils en pacients amb ponts fixos, ortodòncia, restauracions inaccessibles o malposicions, és a dir, en aquells casos en que existeixen dificultats en l’ús adequat del raspall i seda dental. Estan indicats per a pacients amb pròtesis o malalties periodontals, i un dels avantatges més importants és que es pot afegir algun antisèptic a l’aigua, com ara clorhexidina, triclosan, etc.

 

Consisteixen en l'aplicació directa d'un raig pulsàtil d'aigua o una altra solució amb una cànula. Aquest sistema afavoreix l'eliminació dels bacteris dipositats per sota dels ponts, al voltant dels implants i les corones, i sobretot en les pròtesis fixes híbrides, on els bacteris es poden adherir fàcilment. A més, l'ús de irrigadors bucals amb clorhexidina a nivell subgingival ha demostrat ser eficaç en el manteniment dels implants.

 

Com a conclusió, dir tan sols que segons la meva opinió,  l'irrigador bucal com a complement al raspallat és molt efectiu, ja que permet netejar directament les zones de difícil accés, tant amb aigua com amb altres solucions (clorhexidina, col·lutoris, etc.). Tot i així, no és tant eficaç com el fil dental ni els raspalls interproximals, ja que no eliminen tanta quantitat de placa a nivell interproximal. No obstant això, el fet de poder afegir antisèptics en l'aigua és un fet molt beneficiós per a aquells pacients amb malalties periodontals.

Per últim, cal deixar clar als pacients que l'ús d'irrigadors no substitueix l'utilització de fil dental i/o raspalls interproximals

 

 

Tècnica de l'aïllament absolut.

En aquesta nova entrada parlaré sobre la tècnica per dur a terme un aïllament absolut. Aquesta tècnica, ben realitzada,  aconsegueix un camp operatori completament sec mitjançant una tela de làtex (cautxú). El seu principal avantatge és que, a més de protegir la resta d’estructures bucals (llengua, paladar, etc.) del instrumental rotatori, evita la deglució o aspiració accidental de qualsevol material, ja sigui restes de tosca dental o instrumental de mida petita.

El materials que es fan servir són el dic de goma, del qual n’hi haurà diversos gruixos, el perforador de dics d’Aisnworth (El més utilitzat) o d’Ivory, el porta-clamps, els clamps o grapes, l’arc de Young o de plàstic, l’estabilitzador (cunya de fusta o Wedjet’s) i el fil dental. L’aïllament absolut pot ser utilitzat conjuntament amb l’aspiració.

El protocol per dur a terme la tècnica és el següent.

1.- Comprovació del clamp : Serà necessari comprovar que el clamp sigui de la mida adecuada a la dent amb la que treballarem.

2. Subjectarem el clamp amb fil dental per evitar la deglució o aspiració en cas de que es

desprengui accidentalment.

3. Farem un orifici al mig del dic de goma, un per cada dent que haguem d’aïllar. La part més brillant ha d’anar en contacte amb la pell per evitar enlluernar-nos amb la llum de la làmpada.

4. Col·locarem el clamp a la dent mitjançant el porta-clamps, de forma que l’arc quedi a la part més distal de la dent més posterior (Si s’aïlla més d’una dent)

5.-Passarem el dic de goma per l’arc del clamp de forma que cobreixi les altres estructures

(Geniva, altres dents, etc.)

6.- Passarem el fil per l’espai interproximal per tal de que el dic quedi completament introduït

entre les dues dents.

7.- Col·locarem l’arc de Young o de plàstic.

8. -Si s’aïlla més d’una dent, col·locarem un estabilitzador (per exemple una falca de fusta)

a l’espai interproximal (Superfície messial) de la dent més proximal amb la que treballarem.

Com a conclusió, cal destacar que tot i que l'aïllament absolut és una tècnica molt utililitzada en la realització de molts procediments odontològics, té certes contraindicacions, per exemple si hi ha inflamació gingival severa, en pacients amb obstrucció nasal o problemes respiratoris i en alguns pacients molt aprensius o claustrofòbics.

Realització d'un segellament de fosses i fissures.

En aquesta nova entrada parlaré sobre el segellat de fosses i fissures. Aquesta és una tècnica molt utilitzada en odontopediatria, i és una mesura molt eficaç en la prevenció de càries oclusals. El seu objectiu és omplir les fosses i fissures de l'esmalt impedint la colonització bacteriana i evitar la difusió dels substrats fermentables que poden ser metabolitzats per les bacteris.

El segellament de fosses i fissures s’aplica en dents amb fosses i fissures profundes, i es pot fer en persones amb un risc de càries important, tant en dents decídues com en dents permanents (Però no s’acostuma a realitzar en adults).

El material que s'utilitzarà és el següent:

- Segellador: Un dels més utilitzats és el bisfenol glicil metacrilat.

- Àcid ortofosfòric a una concentració del 37%.

- Adhesiu: Es necessitarà un pinzell per aplicar-lo.

- Contraangle+Raspall de profilaxi amb pasta abrasiva a baixes rpm.

- Llum de fotopolimerització.

- Sonda d’exploració.

- Paper d’articular.

El procediment inclou els següents casos:

1. Comprovació de que la dent no té càries.

2. Rentar les dents que haurem de segellar amb el contraangle, el raspall i la

pasta abrasiva.

3. Aïllar les dents, normalment s’utilitza l’aïllament relatiu.

4. Gravar la cara oclusal de les dents mitjançant la xeringa d’àcid ortofosfòric durant 30 segons.

5. Un cop han transcorregut els 30 segons, s’ha d’aspirar l’àcid ortofosfòric i fer rentats continus amb aigua i aire de la xeringa de 3 usos.

6. Assecar correctament la dent amb la xeringa. Un cop fet això s’hauran de canviar els cotons i la dent s’haurà de mantenir seca. Si el gravat s’ha fet de forma correcta, la superfície presentarà un color blanc mate.

7. Aplicar adhesiu amb un pinzell a les fissures de la dent, i abans d’aplicar el segellador, haurem d’aplicar aire per eliminar l’adhesiu sobrant.

8.  Aplicació de llum de fotopolimerització durant el temps que indiqui el fabricant.

9. Aplicar el segellador. Un bon segellat cobrirà tan sols les fosses i fissures profundes i no intervindrà en la oclusió. Podem utilitzar una sonda d’exploració per a aquest propòsit.

10. Aplicarem llum de fotopolimerització durant 20-40 segons i comprovació de l’oclusió amb el paper d’articular.

Obtenció de radiografies dentals.

La radiografia dental és una tècnica de diagnòstic fonamental en odontologia, ja que permet una detecció ràpida i eficaç de les patologies orals (i especialment dentals), evitant així retards innecessaris en el diagnòstic o tractaments erronis per un diagnòstic equivocat.

Per mesurar la quantitat de radiació rebuda per l’organisme, es poden utilitzar
dosímetres, que poden ser personals (esquerra) o d’àrea (dreta).

A la clínica, podem dur a terme dos tipus de radiografies, les extraorals i les intraorals.

En les radiografies extraorals, la placa radiogràfica es col·loca fora de la boca. Aquest tipus de radiografia produeix més radiació ionitzant, i per aquest motiu no s’utilitza tant. Abans de realitzar qualsevol radiografia, s’han de retirar pírcings, arrecades i preguntar si pot estar embarassada.

- Els tipus de radiografies extraorals més utilitzats a clínica odontològica són:

• Ortopantomografia (OPG): Es tracta d'una radiografia que permet observar l'estat global de la mandíbula, maxil·lar superior i de les dents, detectant possibles estructures ocultes, com ara, cordals no erupcionades i càlcul. També permet veure si hi ha pèrdua d’os.

• Teleradiografia Lateral de Crani: Es caracteritza per ser presa a certa distància del pacient. La imatge que s'obté serà una vista lateral de l'estructura òssia de la cara en format digital. Les teleradiografies són utilitzades en tractaments d'ortodòncia per estudiar la relació entre les diferents estructures facials, dents i bases òssies.

En les radiografies intraorals, la placa radiogràfica es col·loca a l’interior de la boca del pacient. L’emissió de radiació és molt menor que en les anteriors. Els tipus de radiografies utilitats a clínica són els següents: 

• Periapical: Les tècniques de radiografia periapical serveixen per explorar la dent íntegrament, des de la corona fins a l'àpex, l'espai periodontal i el teixit ossi que l'envolta.

• Aleta de mossegada: La placa radiològica consta d'una llengüeta o aleta que es col·loca entre les dues arcades dentàries per poder mantenir-la al seu lloc. S'utilitza per visualitzar les corones superiors i inferiors des de mesial de les canines fins a distal de les 2M; i serveix per detectar possibles càries que estiguin situades a l'espai interproximal o avaluar l'estat de la corona i del teixit periodontal, així com per determinar possibles alteracions polpars, etc. Teòricament, les bones revisions dentals han d’incloure almenys dues radiografies d’aleta de mossegada; però durant les pràctiques gairebé no en vaig veure cap.

L'elecció de la tècnica radiogràfica dependrà del que es vulgui observar.

Atenció davant pacients pediàtrics

En aquesta nova entrada, parlaré sobre les tècniques de control de la conducta del pacient pedàtric a la consulta odontològica. Durant el període de pràctiques, em va resultar útil conèixer algunes tècniques de control de la conducta del pacient pediàtric. Per assolir aquest control, cal tenir en compte que el comportament poc cooperatiu del nen en la consulta odontològica es deu, en general, a diversos factors; ambient odontològic, relació amb el personal auxiliar, les actituds dels pares i a més el tipus de conducta que presenta cada nen en particular.

El primer objectiu per al maneig exitós de la conducta de l'infant serà establir comunicació, ja que això permetrà no només que l'odontòleg/higienista conegui millor al seu pacient sinó també que el nen es relaxi i cooperi amb el tractament. El llenguatge a utilitzar per l'odontòleg/higienista dependrà de l'edat del nen. Serà important, a més, utilitzar un to de veu suau i parlar de forma clara per aconseguir una bona adaptació.

Podem utilitzar també tècniques de control de la conducta. N'hi ha diverses, tot i que a mi la que més m'agrada i més m'ha servit és la tècnica de Dir-mostrar-fer. Aquesta tècnica té l’objectiu de disminuir la por en el nen i està indicada si ja han desenvolupat la comunicació verbal. Normalment és efectiu explicar al nen el que se li farà, després se li ensenya l'instrumental i es simula el que succeirà mitjançant un vocabulari substitut per als instruments i procediments perquè el nen pugui entendre-ho. Tot i ser molt útil, és poc eficient en pacients de curta edat o ansiosos; en aquests pacients podem fer servir la tècnica de l'imitació, que es basa en que un nen és capaç d'aprendre patrons de conducta mitjançant l’observació d'un model (Un altre pacient, per exemple), fet que els redueix l'ansietat sobre allò desconegut.

Si les tècniques de control de la conducta no fossin efectives, es poden dur a terme altres tècniques anomenades no comunicatives. Aquestes tècniques es reserven en aquells casos en els que ha fallat la comunicació i en aquells nens poc col·laboradors. Les tècniques no comunicatives inclouen les tècniques farmacològiques com ara:

-Ansiolisi: Els pacients responen de manera normal a les ordres verbals. Les funcions cognitiva i de coordinació poden estar lleugerament afectades però les funcions cardiovascular i respiratòria estan conservades.

-Sedació conscient: Depressió de la consciència amb resposta correcta a les ordres verbals, tant soles com acompanyades d'estímul tàctil lleuger. La respiració espontània és adequada.

-Anestèsia general: Pèrdua de consciència, farmacològicament induïda, durant la qual el pacient no

pot despertar-fins i tot amb estímuls dolorosos. La permeabilitat de la via aèria està compromesa i es poden produir alteracions de la funció cardiovascular.

Les dues últimes tècniques precisen la presència d'un anestesiòleg.

Les impressions d'alginat.

Hola de nou,

En aquesta nova entrada m'agradaria parlar sobre els nous conceptes pràctics que hem anat aprenent en aquestes dues últimes setmanes. Primerament, vam treballar l'anatomia del pacient edèntul i les seves característiques, així com les diferents proves que són necessàries per dur a terme una rehabilitació oral i la seqüència de tractament del pacient que necessita pròtesi dental.

La següent pràctica, que encara no hem finalitzat, tracta sobre les impressions dentals. Una impressió és una empremta o rèplica detallada en negatiu obtinguda de les dents o teixits de la cavitat oral, obtinguda per mitjà de materials d'impressió, que posteriorment s'utilitzarà per obtenir un model de treball en guix, que serà exacta a les estructures orals del pacient (Si està feta correctament). Els materials d'impressió són usats per fer rèpliques de les estructures orals. 

El primer material que hem utilitzat a nivell pràctic és l'alginat, un material elàstic que s'obté a partir d'algues marines. Es tracta d'un hidrocoloide irreversible, és a dir, una vegada ha fraguat la mescla, ja no es pot desfer el procés.

El material que s'utilitza per a dur a terme la impressió amb alginat és:

-Alginat
-Aigua
-Medidors d'alginat i aigua.
-Tassa d'alginat i espàtula.
-Cubeta

El primer que fem és la mescla d'alginat i aigua, segons els proporcions especificades, i posteriorment es mescla amb l'espàtula fins a aconseguir una mescla homogènia.

 

Seguidament, amb l'ajuda de l'espàtula es col·loca la mescla a la cubeta i s'introdueix a la boca del pacient. Passat un temps, que també ve determinat per cada fabricant, ja es pot extreure la cubeta de la boca i es pot procedir al positivat.

Alguns dels grans avantatges de l'alginat són el seu baix cost econòmic, la seva fàcil manipulació i barrejat, l'escàs equip necessari (No es necessiten màquines ni aparells), la flexibilitat de la impressió (Que permet retirar la cubeta de la cavitat oral amb comoditat un cop ha fraguat el material) i la precisió del material; fet que fa que sigui un dels materials més utilitzats a les clíniques odontològiques d'arreu del món.