Realització d'un segellament de fosses i fissures.

En aquesta nova entrada parlaré sobre el segellat de fosses i fissures. Aquesta és una tècnica molt utilitzada en odontopediatria, i és una mesura molt eficaç en la prevenció de càries oclusals. El seu objectiu és omplir les fosses i fissures de l'esmalt impedint la colonització bacteriana i evitar la difusió dels substrats fermentables que poden ser metabolitzats per les bacteris.

El segellament de fosses i fissures s’aplica en dents amb fosses i fissures profundes, i es pot fer en persones amb un risc de càries important, tant en dents decídues com en dents permanents (Però no s’acostuma a realitzar en adults).

El material que s'utilitzarà és el següent:

- Segellador: Un dels més utilitzats és el bisfenol glicil metacrilat.

- Àcid ortofosfòric a una concentració del 37%.

- Adhesiu: Es necessitarà un pinzell per aplicar-lo.

- Contraangle+Raspall de profilaxi amb pasta abrasiva a baixes rpm.

- Llum de fotopolimerització.

- Sonda d’exploració.

- Paper d’articular.

El procediment inclou els següents casos:

1. Comprovació de que la dent no té càries.

2. Rentar les dents que haurem de segellar amb el contraangle, el raspall i la

pasta abrasiva.

3. Aïllar les dents, normalment s’utilitza l’aïllament relatiu.

4. Gravar la cara oclusal de les dents mitjançant la xeringa d’àcid ortofosfòric durant 30 segons.

5. Un cop han transcorregut els 30 segons, s’ha d’aspirar l’àcid ortofosfòric i fer rentats continus amb aigua i aire de la xeringa de 3 usos.

6. Assecar correctament la dent amb la xeringa. Un cop fet això s’hauran de canviar els cotons i la dent s’haurà de mantenir seca. Si el gravat s’ha fet de forma correcta, la superfície presentarà un color blanc mate.

7. Aplicar adhesiu amb un pinzell a les fissures de la dent, i abans d’aplicar el segellador, haurem d’aplicar aire per eliminar l’adhesiu sobrant.

8.  Aplicació de llum de fotopolimerització durant el temps que indiqui el fabricant.

9. Aplicar el segellador. Un bon segellat cobrirà tan sols les fosses i fissures profundes i no intervindrà en la oclusió. Podem utilitzar una sonda d’exploració per a aquest propòsit.

10. Aplicarem llum de fotopolimerització durant 20-40 segons i comprovació de l’oclusió amb el paper d’articular.

Obtenció de radiografies dentals.

La radiografia dental és una tècnica de diagnòstic fonamental en odontologia, ja que permet una detecció ràpida i eficaç de les patologies orals (i especialment dentals), evitant així retards innecessaris en el diagnòstic o tractaments erronis per un diagnòstic equivocat.

Per mesurar la quantitat de radiació rebuda per l’organisme, es poden utilitzar
dosímetres, que poden ser personals (esquerra) o d’àrea (dreta).

A la clínica, podem dur a terme dos tipus de radiografies, les extraorals i les intraorals.

En les radiografies extraorals, la placa radiogràfica es col·loca fora de la boca. Aquest tipus de radiografia produeix més radiació ionitzant, i per aquest motiu no s’utilitza tant. Abans de realitzar qualsevol radiografia, s’han de retirar pírcings, arrecades i preguntar si pot estar embarassada.

- Els tipus de radiografies extraorals més utilitzats a clínica odontològica són:

• Ortopantomografia (OPG): Es tracta d'una radiografia que permet observar l'estat global de la mandíbula, maxil·lar superior i de les dents, detectant possibles estructures ocultes, com ara, cordals no erupcionades i càlcul. També permet veure si hi ha pèrdua d’os.

• Teleradiografia Lateral de Crani: Es caracteritza per ser presa a certa distància del pacient. La imatge que s'obté serà una vista lateral de l'estructura òssia de la cara en format digital. Les teleradiografies són utilitzades en tractaments d'ortodòncia per estudiar la relació entre les diferents estructures facials, dents i bases òssies.

En les radiografies intraorals, la placa radiogràfica es col·loca a l’interior de la boca del pacient. L’emissió de radiació és molt menor que en les anteriors. Els tipus de radiografies utilitats a clínica són els següents: 

• Periapical: Les tècniques de radiografia periapical serveixen per explorar la dent íntegrament, des de la corona fins a l'àpex, l'espai periodontal i el teixit ossi que l'envolta.

• Aleta de mossegada: La placa radiològica consta d'una llengüeta o aleta que es col·loca entre les dues arcades dentàries per poder mantenir-la al seu lloc. S'utilitza per visualitzar les corones superiors i inferiors des de mesial de les canines fins a distal de les 2M; i serveix per detectar possibles càries que estiguin situades a l'espai interproximal o avaluar l'estat de la corona i del teixit periodontal, així com per determinar possibles alteracions polpars, etc. Teòricament, les bones revisions dentals han d’incloure almenys dues radiografies d’aleta de mossegada; però durant les pràctiques gairebé no en vaig veure cap.

L'elecció de la tècnica radiogràfica dependrà del que es vulgui observar.